Reflexions

Les persones es desenvolupen al mateix temps que aprenen gràcies a la interacció que es produeix amb l’entorn i amb els altres. L’individuo és social, és a dir, esdevé persona mentre es troba en relació amb els altres i aprèn de forma conjunta amb el medi i els elements que el conformen. Partint d’aquesta premissa tant lògica, és evident que les persones aprendrem més si tenim més oportunitat de relacions amb els altres, independentment de si aquests presenten dificultats d’aprenentatge o discapacitats concretes. Així doncs, aprendrem dels altres siguin quines siguin les seves peculiaritats i maneres de ser. No tindria evidència segregar a l’alumnat en funció de característiques homogènies, ja que la interacció entre ells també seria amb persones semblants a aquests; i per tant, només aprendrien d’aquests. Tradicionalment, els alumnes i les alumnes amb discapacitat s’han escolaritzats en centres especials, amb la idea de proporcionar-los aprenentatges funcionals que els hi permetessin integrar-se a la societat amb més facilitat. En realitat, aquesta justificació no té gaire fonament, ja que si el què volem és que els alumnes i les alumnes amb discapacitats puguin integrar-se en el futur dins de la seva comunitat i esdevenir persones autònomes i capaces, no sembla oportú escolaritzar-los en entorns “separats”, preparats especialment per a ells. Aquests seran mons protegits que tindran en compte les seves dificultats, però que, en realitat no acullen l’heterogeneïtat ni la complexitat que hi ha a la societat. Per afavorir la integració social i l’experiència de la diversitat, sembla més coherent que aquests alumnes s’escolaritzin juntament amb tots els altres.

Des d’un plantejament d’escola inclusiva, és desitjable que tots els alumnes i les alumnes estiguin a les aules ordinàries amb el seu grup de referència durant tot el temps. Per fer això, cal que tot el personal i tots els recursos es puguin dedicar completament a l’educació ordinària. L’escola inclusiva és aquella que veu la diversitat com una font de riquesa. No es tracta de veure la heterogeneïtat com un repte a assolir durant el següent curs, ni com un problema que frena el ritme habitual de la dinàmica de la classe. La diversitat és una situació normalitzada, en la qual s’han de valorar i potenciar les diferències individuals que hi ha presents en el grup. La diversitat és un fet normal, que no representa cap tipus d’entrebanc ni pels educadors ni pels alumnes escolaritzats.

Sortosament, la idea de diversitat com a recurs positiu a les aules encara és una visió que no la tenen en compte tots els professors i agents educatius en general. Caldria avançar cap a la perspectiva on es dóna més importància a la integració i la inclusió dels alumnes. Actualment, encara es porten a terme pràctiques educatives incorrectes, ja que aïllen a alumnes amb dificultats d’aprenentatge i discapacitats, i això contribueix encara més a la seva segregació no només escolar, sinó també a nivell social.

Com manifestava Gottlieb aquest model reconeix explícitament que tots som susceptibles d’educar-nos i hem de tenir les mateixes oportunitats d’escolarització, en funció de les necessitats i dels recursos disponibles per poder desenvolupar les capacitats tant com sigui possible. Però des del meu punt de vista encara hem d’anar més enllà, és necessari entendre la integració en un sentit més profund, no només escolaritzant en el mateix centre tots els nens, sense tenir en compte cap criteri, sinó tenint en compte què podem oferir en aquell individu que ho necessita en el sí d’una comunitat educativa on tots som iguals però diferents.